Rafa Nadal va engrandir la seva llegenda en imposar-se el diumenge 8 de juny a la final de Roland Garros a Novak Djokovic per 3-6 7-5 6-2 6-4. En un partit tens i d'enorme desgast emocional, Rafa es va convertir en el primer tennista de la història a conquerir nou vegades un mateix torneig del circuit ATP, amb el meritori agreujant que es tracta d'un dels quatre del Grand Slam. I alhora va establir un nou record de cinc títols consecutius a París, superant els quatre del mític Bjorn Borg.
Als seus acabats de fer 28 anys, iguala els 14 grans (a més dels nou de París, dos Wimbledon, dos Open USA i un Open d'Austràlia) de Pete Sampras. Així que si les lesions no ho impedeixen i el temps segueix corrent a favor seu com ho ha fet aquests últims 10 anys (es va estrenar en un gran precisament a Roland Garros el 2005), els 17 grans de Federer, el cim del tennis, perillen seriosament.
Un cop més, el jugador del RCTB va donar una lliçó d'enteresa mental i de capacitat de lluita, sobreposant-se a dos compassos delicats que haguessin tombat a qualsevol altre. El primer, l'esdevenir del segon set. Amb un set en contra, Rafa va aguantar les escomeses de Nole com el campió granític que és. El serbi seguia manant en el joc i els seus tirs afilats el portaven de banda a banda sotmetent-lo a un esforç físic tremend. Així i tot, lluny d'abandonar-se, Nadal va prémer l’accelerador i es va avançar 4 a 2.
Tampoc es va enfonsar quan Djokovic li va tornar el break per al 4 iguals. Esportista de raça, amb aquell gen mallorquí de fortalesa i orgull, va seguir apostant, tirant cada vegada més dur amb la seva dreta, afinant el revés, i va igualar el partit a un set. Aquesta reacció, aquest coratge i aquesta força física i mental per no claudicar, davant un rival amb el qual havia perdut les quatre últimes vegades, són el segell de distinció de Nadal.
El segon compàs complicat va arribar a partir del tercer set, quan va haver de començar a lluitar internament contra el dolor físic: als coneguts problemes a l'esquena, que ja li van amargar la final d'Austràlia, es van afegir les rampes que es van estendre progressivament per tot el seu cos. Fins al punt que li va demanar a Toni, el seu oncle i entrenador, que li portessin sèrum. En aquesta tessitura, Nadal va mantenir-se ferm i, sense donar una sola pista el rival dels seus patiments interns, va seguir trobant els millors cops en els moments precisos.
Atrinxerat en el seu desig, en la seva genuïna determinació per guanyar, va acabar imposant-se en els dos últims sets. En els compassos finals, el cansament físic va derivar la contesa a un cos a cos agònic en què el cap, la força i l'autocontrol, les millors armes de Rafa, van derrotar a un Djokovic vulnerable, enfurismat i rondinaire. Amb el públic francès del seu costat, i davant d'una doble falta final que va deslluir lleument l’instant somiat, Nadal va tornar a inclinar els seus genolls a la terra parisenca.
Després de la seva pitjor temporada sobre terra, una vegada més, i anaven nou, tornava a regnar a París. Exhaust, emocionat, agraït de cor al seu equip i entorn, i fins i tot un punt esglaiat davant la seva enèsima gesta, Rafa va tornar a abraçar el trofeu. I ho va fer, potser pel pes i el pòsit dels anys, amb més tendresa que mai.
Enhorabona Rafa!
