El passat 8 de març, el Màrius ens va deixar tal com havia viscut: amb discreció i humilitat, però feliç i envoltat dels seus. El Màrius era el soci número 2 de la nostra entitat, de la qual va entrar a formar part l’any 1934, impulsat pel seu pare, Antoni Castellà, metge de professió i ja membre del Club des de feia temps. Si se´m permet, començaré explicant quelcom que molt poca gent sap i que penso que ja és hora de donar-li publicitat. Durant la guerra civil, els directius van haver de fugir i el Club va quedar sense govern. Les instal•lacions, llavors encara al carrer Ganduxer, desateses
El Màrius, doncs, es va formar personal i esportivament al nostre Club des de la seva infància i, com no podia ésser altrament tractant-se d’un membre d’una fantàstica nissaga de tennistes (germà de gran tennista, pare de grans tennistes i gran tennista ell mateix), va lluitar fins al darrer punt d’un partit llarguíssim (93 anys!), plè de moments molt dolços (la Emi, els seus quatre fills, els seus 13 néts) i, segurament, d’alguns que no ho foren tant (em ve al cap aquella anècdota de la guerra civil, quan, durant un registre a casa seva per a buscar precisament documentació d’alguns socis, es va amagar sota el sofà amb el gos i no el van trobar… segons ell, un miracle, doncs el gos solia no callar i aquell cop, com intuïnt el perill, no va ni respirar). Francament, seguint amb el símil tennístic, jo no gosaria dir que el darrer punt el va perdre. Sens dubte el seu partit, la seva vida, ha estat una gran victòria.
Una victòria de la qual ens en queda l’exemple. Ell deia que el Paradís era a la terra, amb la Emi i els seus. Ell deia que no sabia si Sant Pere li obriria les portes del cel, tanta era la seva modèstia. Ell deia moltes coses bones. I és que, el Màrius era un home bo! Aquests dies, algú em va dir: “al final, allò realment important a la vida, és ésser bo, com el Màrius”. I ell, a més de bo era honest, treballador i íntegre. No exempt d’un fi i sutil sentit de l’humor, per sobre de tot el Màrius era un home de valors. No crec que m’equivoqui si dic que, com a valors centrals, tenia els de la família i l’amistat.
Sens dubte, Màrius, no podem estar tristos d’haver-te perdut sinó contents d’haver-te tingut.
Gràcies i una abraçada molt forta a tota la família.
Bonaventura Durall Aulet
